“L’habilitat i la motivació per seguir la mirada de l’altre i fer el gest d’assenyalament entre els deu i onze mesos d’edat, dóna als infants un avantatge en el joc de l’aprenentatge de paraules que es pot mesurar durant el segon any de vida.”
Brooks & Meltzoff, 2008
Seguiment de la mirada
El seguiment de la mirada de l’adult és una habilitat que evoluciona durant el primer any de vida i que permet seguir el focus de la mirada de l’altre vers un objecte o persona de l’entorn, es a dir, “mirar cap allà on mira l’altra persona”.
A partir del tercer mes, l’atenció és ja molt més flexible. L’infant pot començar a alternar la mirada entre l’adult i un objecte que aquest li mostra. Tanmateix, no és fins a aproximadament els nou mesos que els infants són conscients que el focus de la mirada de l’adult comporta una intenció per part de l’adult. A partir d’aquest descobriment, els infants s’adonen que, seguint les mirades dels adults, poden compartir interessos i experiències amb ells.
Els infants aprenen a identificar que la mirada del adult es dirigeix cap a llocs d’interès.
El seguiment de la mirada, com altres comportaments que impliquen atenció conjunta entre adults i infants(per exemple, el gest d’assenyalar, es desenvolupen a partir dels 9 mesos i són clarament intencionals al final del primer any de vida.
L’adult pot utilitzar diverses estratègies per dirigir l’atenció de l’infant i afavorir situacions d’atenció conjunta. Pot assenyalar o mirar cap a un objecte dient “Oh! Mira, una titella!”. També, només mitjançant la mirada pot fer que l’infant es fixi en un objecte. Tanmateix, a majoria de vegades que els adults fixen el focus d’atenció amb la mirada i un gest d’assenyalar també els acompanyen amb llenguatge.
Per tant, podem dir que el seguiment de la mirada representa una fita fonamental pel desenvolupament comunicatiu i del llenguatge, ja que possibilita que es donin situacions d’atenció conjunta i intencionalitat comunicativa entre infants i adults.
Els infants aprenen noves paraules quan miren cap als seus referents físics en situacions d’atenció conjunta.
A mesura que comprenen les intencions de les mirades dels adults i comparteixen l’atenció amb ells, els infants aprenen també a estar pendents d’aquests quan es refereixen a objectes i esdeveniments, ja sigui mitjançant la paraula, el gest d’assenyalar o amb la pròpia mirada. Aquest fet permet a l’infant anar creant associacions entre paraules i els seus referents, és a dir, anar identificant els noms que corresponen als objectes i les situacions del seu entorn.
