“L’evidència suggereix que els primers protosons tenen un paper especial en el desenvolupament del llenguatge i l’evolució, ja que són els primers sons que no estan vinculats de manera fixa a determinades funcions i, per tant, representen una obertura cap a la flexibilitat que requereix el llenguatge”.
Oller, Buder, Ramsdell, Warlaumont, Chorna & Bakeman, 2013
Primers sons
Durant les primeres setmanes de vida, els nadons expressen la seva sensació de gana o d’incomoditat mitjançant gemecs i plors. Al voltant del segon mes de vida comencen a produir les seves primeres rialles, lligades a l’expressió d’emocions positives. Els sons emesos fins aproximadament els dos mesos de vida, en el periode anomenat de fonació, tenen molt poca semblança amb la parla dels adults. Es tracta fonamentalment de sons vegetatius que acompanyen la respiració o la deglució. Són involuntaris, com ara la tos, els esternuts o els rots i no estan relacionats amb el desenvolupament del llenguatge.
Entre el segon i tercer mes comencen a apareixer de manera gradual un nou tipus de sons, sovint anomenats proto-sons, que seran especialment rellevants perquè ja estan més relacionats amb l’adquisició de la parla. Es tracta d’unes primeres vocalitzacions que els infants no controlen amb precisió encara. Són sons gairebé vocàlics, molt propers a vocals com ara la [a], o també la [o] o la [u], produïdes a la zona posterior de la boca mentre la llengua s’aproxima al paladar tou, de manera que el resultat són emissions que sonen com “gggaaaa” o “ggguuuu”. Aquesta producció de sons s’ha anomenat “gagueig”. Una mica més endavant, cap al quart o cinquè mes, els infants semblen explorar les seves possibilitats de fonació i sovint emeten sons vocàlics llargs, jugant amb canvis d’intensitat i entonació. Poden produir xiscles, crits aguts o greus i vibracions amb els llavis o la llengua. És el periode d’expansió de les emissions vocals.
Cap al final d’aquest primer periode, entre el cinquè i el sisè mes, ja estan molt a prop de poder produir allò que els adults identifiquem com una síl·laba, però encara no controlen bé ni la durada ni la precisió de l’articulació i per això no podem parlar de balboteig propiament dit. Aquestes produccions gairebé sil·làbiques les practiquen mentre exploren els moviments dels llavis i la llengua però també apareixen durant els intercanvis cara a cara amb els adults.
Els nadons lliguen llenguatge i emoció des del naixement
Els gestos facials dels nadons ens indiquen que aprenen amb molta facilitat a imitar les expressions emocionals de les cares dels adults. A més, fan servir sons primerencs per a expressar aquestes emocions. Les negatives, com ara la por o la incomoditat, s’associen amb els plors. Les positives, relacionades amb el plaer, s’associen amb les rialles. A aquesta edat els nadons també són capaços d‘imitar alguns moviments facials, com treure la llengua o obrir la boca.
Amb l’aparició dels proto-sons, els infants comencen el camí que els durà fins a la producció de les síl·labes característiques del balboteig canònic, ja en el segon semestre de vida. Aquests sons primerencs representen els pilars sobre els quals es podranconstruir estructures més complexes que permetran els infants expressar diferents estats emocionals. Així apareix la intencionalitat primerenca, una característica essencial de la comunicació que constitueix un primer pas per al desenvolupament posterior del llenguatge.
D’altra banda, s’ha descobert que les melodies dels primers plors dels nounats ja poden mostrar característiques entonatives pròpies de la llengua del seu entorn. Per exemple, s’ha estudiat el plor de nadons francesos i alemanys i s’ha vist que difereix en aspectes prosòdics o d’entonació que són propis de cadascuna d’aquestes dues llengües.
El pas dels primers sons cap a la producció de síl·labes afavoreix la interacció entre l’infant i l’adult
Els infants poden produir i practicar les vocalitzacions i proto-sons tot sols, però els perfeccionen sobretot quan estableixen jocs d’interacció amb els adults. Típicament, els infants emeten vocalitzacions i els adults responen espontàniament amb més freqüència als sons que són més similars a la parla, perquè els identifiquen com a signes d’interacció social.
D’aquesta manera, comença un intercanvi bidireccional cada cop més complex entre adults i infants que serveix com a motivació per a què aquests reforcin les seves habilitats comunicatives. A mesura que les vocalitzacions es van fent més variades i freqüents, els sons primerencs característics dels primers mesos de vida, també van disminuint.
A més de la interacció amb l’adult, hi ha altres factors que influeixen en el ritme amb el qual es produeix aquest procés d’aprenentatge. Alguns d’aquests factors són el propi creixement dels infants, les funcions de deglució i respiració dels òrgans articulatoris, el desenvolupament de la percepció de la parla i les mateixes característiques dels sons de la llengua o llengües que l’infant està aprenent.
