“L’atenció conjunta no és simplement que dues persones estiguin mirant el mateix objecte alhora. Tampoc és que una persona estigui mirant a una altra mentre aquesta està explorant un objecte, ni tampoc és quan el nen alterna la seva atenció entre dos fenòmens (una persona i un objecte) amb el mateix interès”.
Tomasello, 1995
L’atenció conjunta
Entre el sisè mes i l’any de vida, els infants desenvolupen l’habilitat de coordinar la seva atenció amb la d’un interlocutor en relació a un objecte o un esdeveniment del seu entorn. A aquest fenomen, que és central en el desenvolupament dels infants, se l’anomena “atenció conjunta” i sol ocórrer sobretot en situacions lúdiques amb els cuidadors com ara, per exemple, mirant un conte, construint una torre, jugant a trobar un objecte amagat o fent veure que mengem o bevem.
Per a què els infants siguin capaços de mostrar patrons d’atenció conjunta, els investigadors proposen una sèrie de requisits. D’una banda, els infants han de ser capaços de seguir la mirada dels adults vers l’objecte al que s’estan referint i alhora saber indicar l’orientació cap als objectes ells mateixos; és a dir, han de saber modificar el focus de l’atenció dels adults vers un altre objecte o esdeveniment interessant per a ells.
D’altra banda , els infants han de saber respectar els torns de paraula a l’hora de comunicar-se amb els adults. I, a més, han de començar a entendre que les accions dels altres porten associades unes intencions que ells poden interpretar i inclús predir si la situació en què es troben és coneguda.
Per tant, podem afirmar que l’atenció conjunta s’inicia quan els infants són capaços d’integrar dues maneres d’actuar que abans vivien per separat: per una banda, la interacció social amb els altres; per l’altra, l’acció que dirigien cap a objectes o esdeveniments.
El descobriment dels objectes de l’entorn constitueix el primer pas per a desenvolupar l’atenció conjunta
Durant els primers mesos de vida, les interaccions comunicatives entre nadons i adults s’estableixen típicament cara a cara i sense la participació dels objectes de l’entorn. Arriba un moment, però, en què els objectes comencen a ocupar un lloc dins d’aquests intercanvis comunicatius. Les interaccions passen a ser “triàdiques” o “a tres bandes”, és a dir, tenint en compte el nadó, l’adult i l’objecte. Comencen a produir-se situacions d’atenció conjunta.
Per a què es puguin produir aquestes situacions d’atenció conjunta, cal que el nadó hagi adquirit abans un interès pels objectes de l’entorn. Això se sol donar al voltant del sisè o setè mes de vida, durant els quals els infants passen de fixar-se només en el seu cos a descobrir que l’entorn té altres elements importants per a ells.
A nivell motriu, durant el sisè i setè mes de vida, els infants comencen també a aguantar-se sols mentre estan asseguts, fet que els facilita manipular els objectes i també l’intercanvi de mirades entre aquests nous elements i els adults. A més, una mica més tard, cap als vuit mesos, ja són capaços de gatejar i, per tant, d’interaccionar amb el seu entorn des de diferents punts de vista.
Mentre es produeixen aquests canvis el paper dels adults també és molt important. Els cuidadors poden fer comentaris del tipus: “què és això que tens a les mans?” o “què fa soroll?”, de manera que parlen amb els infants i els dirigeixen l’atenció cap als objectes i a l’entorn, facilitant l’atenció conjunta.
L’atenció conjunta és bàsica per l’aprenentatge del llenguatge
Diversos investigadors han demostrat que l’atenció conjunta té un efecte facilitador en l’aprenentatge del llenguatge. Per exemple, sabem que la capacitat d’atenció conjunta als dotze mesos prediu el vocabulari posterior que adquirirà l’infant més endavant. Es considera, per tant, que aquesta habilitat constitueix la base del desenvolupament social, cognitiu i del llenguatge, alhora que és una condició necessària per establir relacions comunicatives.
Per a què hi hagi atenció conjunta, els dos interlocutors han d’estar pendents del centre d’atenció i participar-hi activament en la interacció. D’altra banda, els infants han d’adonar-se que els adults volen compartir un centre d’interès amb ells, és a dir, comprendre que els adults tenen la intenció de transmetre informació sobre un objecte o esdeveniment extern. Per tant, podem dir que, a partir d’aquesta atenció, els infants descobreixen que els altres són agents intencionals.
