“ L’èxit d’un acte comunicatiu depèn de si les intencions del parlant s’interpreten adequadament per l’oient”.
Wetherby & Prizant, 1989
La intencionalitat
Entre el vuitè mes i l’any de vida, els infants descobreixen que les accions de les persones no són accidentals sinó que responen a motivacions i segueixen propòsits i objectius. És a dir, que tenen intencionalitat. Aquesta capacitat per interpretar el comportament intencional dels altres no apareix, però, de forma sobtada, sinó que es va desenvolupant poc a poc. Aquesta habilitat millora especialment a partir de finals del primer any i durant el segon any de vida.
En una primera fase, els infants s’adonen que poden seguir objectius amb les seves accions. Per exemple, saben que, si volen aconseguir que soni la música d’una joguina, han de pressionar un determinat botó. O que obtenen resposta dels seus cuidadors quan assenyalen algun objecte llunyà. Després, uns mesos més tard, ja començaran a inferir les intencions i desitjos dels altres, i per exemple podran distingir si els adults els estan explicant una cosa o els estan demanant un determinat objecte.
Els avenços motrius afavoreixen el desenvolupament de les intencions comunicatives
En tot aquest procés són fonamentals els avenços que fan els infants en habilitats motores. Cap als nou mesos d’edat, els infants assoleixen la capacitat d’aguantar-se asseguts sense l’ajuda de ningú. Aquest fet els permet tenir una visió més amplia del món i, per tant, explorar-lo d’una manera eficaç. Deixen d’estar centrats en el seu propi cos i comencen a estar pendents del seu entorn, de les persones que els envolten i com es relacionen amb els objectes del entorn. Aquest canvi de perspectiva suposa una revolució social per a ells que té, com a conseqüència, el descobriment de les intencions.
Els jocs d’interacció amb altres persones són fonamentals per al descobriment de les intencions.
Les primeres interaccions entre adult i infant possibiliten que l’infant vagi reconeixent a l’altra persona i a ell mateix com a agents intencionals. Són especialment importants les interaccions entre adult, infant i objecte, és a dir, les anomenades interaccions triàdiques. Durant aquestes interaccions, els infants observen la reacció dels adults davant d’objectes o situacions noves. D’aquesta manera, recopilen informació sobre allò nou que tenen al davant. Quan observen els adults descobreixen si allò “és segur tocar-ho”, “espanta” o “fa riure”, per exemple. Així aprenen com han de reaccionar ells mateixos, és a dir, com s’han de comportar davant situacions desconegudes. A aquesta informació que els adults ofereixen als infants se l’anomena “referència social”.
El joc els permet entendre els objectius i propòsits dels altres. L’intercanvi comunicatiu a tres bandes resulta clau per a què els infants aprenguin, no només les intencions comunicatives, sinó també a reconèixer les seves intencions. Els jocs amb altres faciliten el desenvolupament de l’atenció conjunta en la qual l’infant està pendent de què li vol comunicar l’adult, fet que implica que el nen sap que el comportament de l’adult té una intenció concreta.
A mesura que els infants aprenen que les interaccions amb els altres son intencionals, els intercanvis comunicatius es van fent més efectius. Poc a poc començaran a predir els efectes tant dels seus actes com els dels altres.
