“El gest ofereix una finestra als significats i conceptes que els nens en les primeres etapes de l’aprenentatge de la llengua encara no són capaços de transmetre amb la parla”
Cartmill, Demir & Goldin-Meadow, 2012
Gest d’assenyalar
Des del vuitè mes de vida, els infants poden entendre la funció bàsica del gest d’assenyalar que fan els adults com a focalitzador d’un referent. És en aquest període que els nens també desenvolupen la capacitat de seguiment de la mirada i la mirada compartida, habilitats que seran fonamentals per a què els infants aprenguin a assenyalar. Tanmateix, no serà fins una mica més tard, concretament a partir dels deu o dotze mesos, que els nens mostren que són capaços de distingir funcions comunicatives concretes del gest d’assenyalar, com ara la funció imperativa (els adults li demanen un objecte) o la funció declarativa (els adults li mostren un objecte).
En la conversa amb els infants, el gest d’assenyalar se sol emprar per a dirigir l’atenció d’algú cap a un referent, i s’ha de diferenciar d’altres gestos convencionals que serveixen per referir-se a significats més concrets, com ara moure la mà per a saludar o fer un gest que indiqui la forma d’alguna cosa. Els infants comencen a assenyalar amb tota la ma o el dit índex. Al principi els gestos poden ser poc clars però ben aviat comencen a coordinar l’extensió del braç i el dit índex amb l’interès visual. Se sol considerar que els infants assenyalen amb diferents motivacions. Poden fer-lo servir amb intenció declarativa, com dient “fixa’t en aquest objecte” o imperativa, com dient “dóna’m aquest objecte!”.
Fer servir el dit o la mà per assenyalar constitueix una habilitat comunicativa essencial durant el primer any de vida, que permet atreure l’atenció d’una persona de l’entorn vers un referent d’interès.
Assenyalar és un indicador clau de la construcció del llenguatge a partir del primer any de vida
A partir dels dotze mesos, els infants són capaços d’assenyalar el lloc on abans hi havia objectes que ara no hi són. Això indica que ja comprenen la seva funció com a eina comunicativa independentment del referent en si.
Els infants que assenyalen a més coses diferents solen ser aquells que tenen més vocabulari uns mesos més tard. De fet, diferents estudis han demostrat que aquells objectes que assenyalen més sovint corresponen amb les seves primeres paraules.
Els infants de 12 mesos també comencen a combinar els gestos i les vocalitzacions, produint-los al mateix temps, com ara, assenyalar cap a un objecte mentre diu “dada” alhora. Sembla que aquestes produccions combinades tenen una funció d’insistència, en situacions en què el nen vol assegurar-se que l’adult mira cap a l’objecte d’interès. La capacitat de produir la parla i el gest de forma simultània amb un mateix significat i intencionalitat per dirigir l’atenció de l’adult cap a un referent és un precursor del desenvolupament del llenguatge.
El gest d’assenyalar constitueix, doncs, una habilitat referencial i universal que té una gran influència com a precursor en el desenvolupament del llenguatge, l’adquisició del vocabulari i la construcció gramatical.
