Des dels primers dies de vida, el nadó és capaç de reconèixer i preferir la veu de la seva mare davant d’altres veus femenines diferents. A més a més, ja compta amb un coneixement molt bàsic de la seva llengua materna, podent ser capaç de diferenciar-la d’altres llengües que tinguin propietats sonores i rítmiques molt diferents.

En canvi, pel que es refereix a la veu del pare, el nadó és capaç de reconèixer-la durant el primer mes de vida, però no hi ha evidència científica de que la prefereixi per sobre d’altres veus masculines fins ben bé els quatre mesos d’edat.

L’habilitat de reconèixer les veus familiars és necessària i ens prepara per tal de poder adquirir la llengua del nostre entorn.

Als bebès els encanta que els parlem cara a cara i se solen quedar embadalits mirant-nos. Els últims estudis en relació a aquesta capacitat, han observat que durant els primers mesos de vida, els nadons tendeixen a focalitzar la seva atenció als ulls dels seus cuidadors, tot i que també exploren altres parts de la cara.

Però, cap al sisè mes de vida, el patró de mirada canvia, preferint focalitzar la seva atenció a la boca de l’adult. És pensa que aquest canvi és degut a que en aquest període l’infant comença a produir els primers sons, i per tant mostra interès en la boca de l’adult per a poder saber com es produeixen aquests sons i així poder-los imitar.

Cap al final del primer any de vida, es torna a produir un canvi, ja que els infants tornen a mostrar interès pels ulls del seus cuidadors, i ja no passen tan de temps observant la boca de l’adult. El fet de poder mirar als ulls i ja no està tant pendent de la boca els facilita una millor interacció i comunicació amb l’adult.

Parlar amb un llenguatge infantil és una pràctica que ens surt de manera espontània i natural sempre que ens dirigim a un infant. A més, els infants solen mostrar més interès i atenció quan els parlem d’aquesta manera. Diversos estudis han comprovat que aquesta manera de parlar més melòdica, exagerada, repetitiva i pausada és beneficiosa per a aprendre una llengua i, en especial, en l’adquisició d’habilitats perceptives com ara discriminar sons o reconèixer paraules en un discurs espontani.

Tot i així, aquest llenguatge infantil no es fa servir de la mateixa manera durant tota la infància. L’adult va adequant aquesta manera de parlar de forma natural durant els primers anys de vida al nivell de desenvolupament que presenta l’infant, fins arribar finalment a la parla adulta.

L’adquisició del llenguatge és un procés en el que es van desenvolupant diferents habilitats. Durant els primers 6 mesos de vida els infants comencen a produir els seus primers sons, des de sorollets diversos produïts a la gola fins a sons vocàlics cada cop més clars. Una mica més tard apareixeran les primeres síl·labes, entre els 6 i els 8 mesos, que en un començament seran més difícils d’identificar ja que seran sons consonàntics i vocàlics molt oberts i diluïts, fins arribar a ser síl·labes ben definides.

Una vegada adquirida aquesta habilitat l’infant ja no necessitarà passar tantes estones practicant i passarà a fixar-se en altres aspectes que també són necessaris per tal d’adquirir el llenguatge, disminuint les pràctiques que uns mesos endarrere mostrava pletòricament. Cap al final de l’últim any de vida, l’infant es prepara ja per a produir les primeres paraules i per a desenvolupar habilitats comunicatives cada vegada més complexes.

Cantar cançons és una activitat lúdica que molts pares comparteixen amb els seus fills, però s’ha vist que aquesta pràctica contribueix en diferents aspectes l’adquisició del llenguatge.

En primer lloc, els aspectes emocionals o emotius que sorgeixen mentre cantem una cançó a l’infant augmenten el seu nivell d’atenció, facilitant la percepció dels sons, la identificació de les paraules més freqüents, el ritme i la melodia que s’està produint. Des d’un punt de vista acústic, cantar cançons en les que apareix un patró d’exageració, de repetició i de pauses permetrà a l’infant familiaritzar-se cada vegada més amb la llengua del seu entorn, i per tant, ajudar-lo en la consecució de les habilitats perceptives necessàries per a l’aprenentatge de la seva llengua.

Parlar dues llengües a casa no es considera en absolut una pràctica contraproduent, més aviat tot el contrari. Que pares i mares puguin parlar als seus fills amb la seva llengua materna permet establir els primers contactes afectius de manera més natural i espontània, i això és fonamental per iniciar la comunicació i facilitar l’aprenentatge del la llengua. Hem de tenir en compte que més de la meitat de la població mundial neix exposada a dues llengües o a entorns multilingües, i això no suposa un problema per als infants que aprenen a parlar-les.

A més, comptem amb diversos estudis que mostren com els infants exposats a dues llengües no presenten endarreriments en l’ inici del balboteig ni en la producció de les primeres paraules. Per tant, ser bilingüe des del naixement no suposa cap problema per a l’infant.

Cada vegada es donen amb més freqüència situacions trilingües o inclús de més de tres llengües dins d’una mateixa família. Imaginem una família en la que pare o mare provinguin de països diferents i a més s’hagin conegut a través d’una llengua diferent a la seva autòctona. En aquests casos l’infant ja estarà exposat a un mínim de tres llengües des del naixement. Aquestes situacions no són contraproduents per tal d’adquirir les diferents llengües, però cadascuna es desenvoluparà a un ritme diferent, depenent, en gran part, del temps d’exposició a cada llengua i del nombre de parlants que es dirigeixin a l’infant amb aquella llengua en concret.

Per tant, és freqüent que els infants exposats a més de dues llengües comencin a expressar-se amb la llengua que més es parla a casa i en el seu entorn. Per altra banda, les llengües menys utilitzades en el seu entorn, es solen adquirir més tard, quan l’infant ja se sent més segur comunicant-se amb una de les altres.

És molt probable que l’infant comprengui perfectament totes les llengües que es parlen a casa des de ben aviat, però per utilitzar-les necessitarà més temps que els infants que estan aprenent una única llengua. A més a més, els hi pot passar com als infants bilingües que barrejaran paraules de les diferents llengües a les que estiguin exposats i per tant, els hi costarà una mica més dominar-les.

Un dels aspectes fonamentals i necessaris per aprendre una llengua són les situacions d’interacció comunicativa, és a dir, el fet d’interactuar amb parlants d’aquesta llengua. Per tant, l’infant no aprendrà una llengua estrangera si només veu dibuixos animats, pel·lícules o programes de televisió en aquesta llengua. Ara bé, sí que és cert que aquesta pràctica, en edats més grans, pot tenir beneficis, tot i que mai pot equiparar-se a una interacció real. Per exemple, sentir parlar una llengua estrangera, encara que sigui per un mitjà audiovisual, pot afavorir la percepció de sons i ajudar a familiaritzar-s’hi, de manera que quan es plantegi aprendre aquest idioma tindrà avantatges sobre aquells que no hi han estat familiaritzats.

Al mateix temps però, diversos estudis indiquen que una continuada exposició a la televisió (en menors de 3 anys) pot estar associat a un pitjor desenvolupament cognitiu i/o del llenguatge. Des de la AAP (American Academy of Pediatrics) se suggereix als pares que evitin l’exposició regular a la televisió en els infants menors de 2 anys.

Per tant, tot i que veure la televisió en anglès pot ser una pràctica que afavoreixi la familiarització amb els sons d’aquesta llengua, per aprendre una llengua estrangera serà necessària una interacció freqüent amb parlants d’aquella llengua.

Algunes famílies han de decidir si prefereixen portar l’infant a la llar d’infants o bé el deixen a casa amb algun familiar que se n’ocupi. Tant una opció com un altra són vàlides sempre i quan assegurem que l’infant estarà en un entorn ric d’interaccions i pràctiques comunicatives.

Per exemple, comptar amb un familiar que pugui cuidar de l’infant a casa és una bona opció sempre i quan aquest adult pugui dedicar-li estones de qualitat.

Per altra banda, les condicions de la llar d’infants també juguen un paper, saber quants monitors per infant hi ha, quines activitats es duen a terme i quin mètode educatiu es fa sevir són aspectes que necessitem conèixer per valorar si l’estona que el nostre fill passa a la llar d’infants és favorable per a les pràctiques comunicatives. Per tant, el debat no està tant si a casa o a la llar d’infants, sinó en quines condicions l’infant pot estar en cada àmbit.

L’ inici de la producció de les primeres paraules és força variable. Hi ha infants que comencen molt aviat, al voltant dels 12 mesos, i n’hi ha que ho fan més tard, als 14, 16 o fins i tot als 18 mesos. Aquestes primeres paraules solen ser el que anomenem “aproximacions de paraules” o “protoparaules”: els infants utilitzen un mateix so per denominar un objecte o esdeveniment i, tot i que pot contenir errors de forma i de pronúncia, aquest so ja comença a assemblar-se a la paraula emprada pels adults. Per exemple, quan l’infant diu sempre “tota” per referir-se a “pilota”, aquest “tota” pronunciat espontàniament ja es pot considerar una primera paraula.

En aquesta primera etapa, dels 12 als 18 mesos d’edat, molts pares solen mostrar preocupació si l’infant triga molt a dir les primeres paraules. Tot i així, el que realment és important en aquests inicis és comprovar que l’infant adquireix un bon nivell de comprensió del que se li diu i, per tant, que ja compta amb un cert vocabulari receptiu. És important també observar el conjunt d’indicadors del desenvolupament de la comunicació i del llenguatge com els que descrivim en aquesta web.