Seguiment de la mirada

“L’habilitat i la motivació per seguir la mirada de l’altre i fer el gest d’assenyalament entre els deu i onze mesos d’edat, dóna als infants un avantatge en el joc de l’aprenentatge de paraules que es pot mesurar durant el segon any de vida.”

Brooks & Meltzoff, 2008

Seguiment de la mirada

El seguiment de la mirada de l’adult és una habilitat que evoluciona durant el primer any de vida i que permet seguir el focus de la mirada de l’altre vers un objecte o persona de l’entorn, es a dir, “mirar cap allà on mira l’altra persona”.

A partir del tercer mes, l’atenció és ja molt més flexible. L’infant pot començar a alternar la mirada entre l’adult i un objecte que aquest li mostra. Tanmateix, no és fins a aproximadament els nou mesos que els infants són conscients que el focus de la mirada de l’adult comporta una intenció per part de l’adult. A partir d’aquest descobriment, els infants s’adonen que, seguint les mirades dels adults, poden compartir interessos i experiències amb ells.

Els infants aprenen a identificar que la mirada del adult es dirigeix cap a llocs d’interès.

El seguiment de la mirada, com altres comportaments que impliquen atenció conjunta entre adults i infants(per exemple, el gest d’assenyalar, es desenvolupen a partir dels 9 mesos i són clarament intencionals al final del primer any de vida.

L’adult pot utilitzar diverses estratègies per dirigir l’atenció de l’infant i afavorir situacions d’atenció conjunta. Pot assenyalar o mirar cap a un objecte dient “Oh! Mira, una titella!”. També, només mitjançant la mirada pot fer que l’infant es fixi en un objecte. Tanmateix, a majoria de vegades que els adults fixen el focus d’atenció amb la mirada i un gest d’assenyalar també els acompanyen amb llenguatge.

Per tant, podem dir que el seguiment de la mirada representa una fita fonamental pel desenvolupament comunicatiu i del llenguatge, ja que possibilita que es donin situacions d’atenció conjunta i intencionalitat comunicativa entre infants i adults.

Els infants aprenen noves paraules  quan miren cap als seus referents físics en situacions d’atenció conjunta.

A mesura que comprenen les intencions de les mirades dels adults i comparteixen l’atenció amb ells, els infants aprenen també a estar pendents d’aquests  quan es refereixen a objectes i esdeveniments, ja sigui mitjançant la paraula, el gest d’assenyalar o amb la pròpia mirada.  Aquest fet permet a l’infant anar creant associacions entre paraules i els seus referents, és a dir, anar identificant els noms que corresponen als objectes i les situacions del seu entorn.

Consell

L’infant és capaç de seguir la mirada de l’adult des de ben petit. Però arriba un moment en què comprèn que aquesta mirada té una intenció comunicativa. De quina manera els adults poden afavorir aquest aprenentatge?

Veure consell >
11 situaccom2