“Els bebès estan increïblement preparats per a aprendre sobre el món que els envolta i estan específicament preparats per a aprendre sobre el llenguatge”.

Gervain & Werker, 2013

 Percepció del ritme de la llengua

Des dels primers dies de vida, els nadons prefereixen parar atenció a la parla dels seus cuidadors que a d’altres sons i sorolls de l’entorn. També sabem que els nadons reconeixen la veu específica de la mare des dels primers dies de vida, és a dir, els resulta familiar i la saben distingir d’altres veus similars del seu entorn.

La parla, ja sigui de la mare o d’una altra persona, té una funció molt important per a ells i els tranquil·litza quan es troben neguitosos. La parla dels cuidadors transmet informació bàsica sobre les propietats rítmiques i melòdiques de la seva llengua materna, és a dir, propietats sobre el que anomenem popularment la ‘cantarella’ d’una llengua.

El reconeixement de la llengua materna és un dels punts de partida principals del llarg procés d’adquisició del llenguatge. Per tant, els nadons necessiten tenir l’oportunitat de sentir com parlen els seus cuidadors de forma regular, especialment quan s’adrecen concretament a ells.

Els nadons aprenen a identificar i distingir la llengua materna des dels primers mesos de vida

En molt poques setmanes, cap als dos mesos de vida, es considera que els nadons ja disposen d’un coneixement bàsic de com sona la llengua materna (és a dir, el seu ritme, entonació, sons característics, etc.) i aquest primer nivell de representació els permet notar la diferència entre llengües molt allunyades. Per exemple, sabem que mentre encara no poden diferenciar el català del castellà, sí que poden distingir aquestes dues llengües del japonès o l’anglès, llengües que són molt diferents en característiques de ritme i entonació.

Per a diferenciar llengües més properes, com ara el català i el castellà, els caldrà una mica més de temps per acumular més informació sobre les característiques sonores de la llengua materna. Entre el quart i cinquè mes de vida ja podran assolir aquesta diferenciació, basada aquest cop en propietats més subtils de la llengua també lligades al ritme, l’entonació o, fins i tot, a la freqüència i distribució dels sons específics que caracteritzen la llengua materna.

Els nadons també utilitzen la informació de la cara del parlant per reconèixer la llengua materna

A més de la informació auditiva, els infants empren informació visual per a l’aprenentatge del llenguatge. A partir dels quatre mesos d’edat, sabem que fan servir la informació visual per a diferenciar llengües, fixant-se principalment en el moviment dels llavis, els canvis i grau d’obertura de la boca, la posició i el moviment de la llengua del parlant.

Així, abans dels sis mesos de vida, els infants mostren sorpresa, ja sigui rient o mirant estranyats a l’adult, si els seus cuidadors fan servir una llengua amb un ritme i una entonació molt diferents a la de la seva llengua habitual. Això ens indica que ja han après a identificar la llengua habitual del cuidador i s’estranyen quan en fa servir una altra, no nativa, amb un ritme i una entonació molt diferents.

Aquest coneixement del patró sonor de la seva llengua materna és un primer pas que els facilitarà, més endavant, l’adquisició dels sons i les seves combinacions en síl·labes i paraules.  Aquest progrés tindrà lloc durant el segon semestre de vida.

“Els nounats prefereixen la veu de la mare a altres veus i capten el contingut emocional dels missatges que es transmet mitjançant el contorn melòdic de la parla materna”. 

Mampe, Friederici, Christophe & Wermke, 2009

Percepció dels sons de la llengua

Des del naixement, els infants, en la mesura que senten parlar al voltant seu, adquireixen gradualment un coneixement més precís sobre com “sona” la llengua del seu entorn, la llengua materna.

Amb l’experiència que van acumulant dia a dia, a partir del sisè mes es produeixen uns canvis en la manera com perceben els sons de la llengua.

L’infant cada cop percep millor les diferències entre els sons de la parla i descobreix quines combinacions o seqüències de sons són les més freqüents.

Per la seva naturalesa, aquests canvis perceptius són difícils de comprovar a casa, però s’han pogut estudiar molt bé en condicions controlades com les dels laboratoris de recerca.

A partir dels sis mesos els infants comencen a “especialitzar-se” o a “sintonitzar” millor amb els sons de la seva llengua materna

En néixer, els nadons perceben i es fixen fonamentalment en el ritme i la melodia de la llengua. També poden percebre moltes diferències entre sons, siguin vocàlics o consonàntics, tot i que no siguin sons freqüents a la llengua que senten al voltant seu. Però gradualment van aprenent quins són els sons i seqüències de sons més freqüents i característics de la seva llengua.

Aquest coneixement, que van adquirint gràcies a la parla que senten i a les “converses” que tenen amb els cuidadors, és el que s’ha anomenat reorganització o sintonització perceptiva. L’infant cada cop diferencia millor els sons de la seva llengua, però al mateix temps perd la capacitat que tenia per diferenciar sons que no pertanyen a la seva llengua.

El contrast /r/-/l/ n’és un bon exemple. Inicialment, tots els infants poden diferenciar aquest contrast sonor en acabar el primer any de vida, només mantenen aquesta capacitat els infants que estan exposats a llengües on aquest contrasts existeix i es fa servir per diferenciar paraules, com ara en català o castellà. Els infants exposats, per exemple, a llengües com el japonès, on el contrast entre /r/-/l/ no existeix, perden poc a poc aquesta capacitat.

La reorganització perceptiva és un fenomen gradual que permet descobrir i aprendre les primeres paraules

Aquests canvis en la percepció dels sons es produeixen de forma gradual. Sembla que primer tenen lloc els canvis que afecten els sons vocàlics (a partir dels 6 mesos), i una mica més endavant els que afecten els sons consonàntics (a partir dels 10-12 mesos). Es fàcil entendre perquè els canvis perceptius afecten primer les vocals que les consonants: dins la parla fluida, les vocals solen tenir més durada i són més audibles i estables que les consonants, de naturalesa breu i canviant.

Però els infants no només descobreixen els sons de la seva llengua. També aprenen quines seqüències de sons són possibles i freqüents en la parla dels adults. Hi ha estudis que demostren que cap als 9 mesos l’infant mostra una preferència per paraules formades per combinacions de sons que són possibles en la seva llengua, com per exemple “finta” en català o castellà, en front de combinacions molt poc freqüents o impossibles, con ara “fniat”.

Aquest fet mostra que l’exposició regular i continuada a la parla de l’entorn permet extreure un coneixement cada cop més ric sobre les propietats sonores de la llengua. Aquest coneixement serà bàsic per a l’aprenentatge del llenguatge, ja que ajuda els infants a descobrir i aprendre les primeres paraules).

La capacitat per a diferenciar els sons contrastius de la llengua materna és un bon inici per a l’aprenentatge de la llengua

Els canvis perceptius, que passen durant la segona meitat del primer any de vida, són un bon indicador del progrés que fan els infants en l’aprenentatge de la llengua. Són fruit d’haver estat exposats a la llengua materna i estan molt lligats al descobriment i adquisició de les primeres paraules posteriors. Podem dir que els infants es tornen “experts” en la seva llengua materna.

Tanmateix, aquesta “reorganització perceptiva” també té les seves contrapartides. Quan estudiem una segona llengua de grans, l’especialització perceptiva que hem desenvolupat de petits es tradueix en una dificultat en percebre diferències entre els sons contrastius nous d’aquesta nova llengua que volem aprendre. Els adults japonesos, per exemple, tenen dificultats per diferenciar i produir acuradament el contrast /r/-/l/perquè el japonès no té aquest contrast. Així, els adults que aprenen una segona llengua de grans es diu que parlen aquesta llengua amb “accent” de la seva primera llengua, i difícilment assoleixen els nivells de parla d’un nadiu.

“Les primeres habilitats lingüístiques dels nens es construeixen sobre la base que proporciona la comunicació prelingüística”. 

Tomasello, Carpenter & Liszkowski, 2007

Primeres interaccions comunicatives

Anomenem primeres interaccions a les primeres formes de comunicació que s’estableixen entre adults i nadons. L’adult, des d’un inici, es relaciona amb el nadó establint un “diàleg” en el qual aspectes com la mirada, el gest, el somriure o les vocalitzacions s’empren com a senyals comunicatives, i de forma immediata, es responen amb una altra senyal comunicativa apropiada a la situació.

Aquestes respostes contingents dels adults respecte dels senyals comunicatius dels infants afavoreixen l’augment dels somriures, les vocalitzacions i les mirades d’aquests.

Al voltant dels dos mesos apareixen els primers somriures

Els éssers humans neixen amb habilitats perceptives, motores, cognitives i socials que ens predisposen per a la comunicació. Per exemple, com a nadons preferim la veu humana davant d’altres sorolls de l’ambient, mostrem preferència pels rostres humans i tenim una capacitat innata per a la imitació social.

Tanmateix, durant els dos primers mesos de vida, els nadons es mostren poc actius envers les interaccions socials. Les seves formes de comunicació són molt rudimentàries i s’expresen mitjançant plors, gemecs, sons vegetatius i alguns gestos facials, motivats per la cerca de confort o l’alleugeriment de la sensació de gana. Encara que mostrin cert interès pels estímuls socials necessiten temps per desenvolupar les seves habilitats comunicatives. Al voltant de la sisena i vuitena setmana de vida apareixen els primers somriures i, amb ells, la capacitat d’intercanviar emocions i interactuar durant més temps cara a cara amb els adults.

Les interaccions amb els adults serveixen per aprendre a compartir emocions i estructurar el comportament comunicatiu

Els primers intercanvis afectius entre adults i infants solen donar-se cara a cara i serveixen per organitzar el comportament comunicatiu de l’infant en forma de diàleg. Entre el tercer i el sisè mes de vida, de manera gradual, els infants van augmentant la seva expressivitat i estructurant el seu comportament, tot respectant “els torns de paraula” proposats pels adults. La consolidació d’aquesta pràctica farà que la participació dels infants en els intercanvis comunicatius sigui cada cop més activa: ho faran ampliant els moviments que fan amb les mans (per exemple, com quan volen tocar i agafar a l’adult que interactua amb ells), millorant la coordinació de la seva mirada amb la de l’adult, realitzant més vocalitzacions i gesticulacions, i mostrant un somriure clarament indicatiu de plaer i benestar.

En resum, aquestes primeres interaccions els serveixen per aprendre a compartir afecte i emocions amb els altres. D’aquesta manera, comencen a construir relacions comunicatives complexes amb el seu entorn i a desenvolupar una habilitat necessària i essencial pel desenvolupament del llenguatge, anomenada atenció conjunta.

“L’atenció conjunta no és simplement que dues persones estiguin mirant el mateix objecte alhora. Tampoc  és que una persona estigui mirant a una altra mentre aquesta està explorant un objecte, ni tampoc és quan el nen alterna la seva atenció entre dos fenòmens (una persona i un objecte) amb el mateix interès”.  

Tomasello, 1995

L’atenció conjunta

Entre el sisè mes i l’any de vida, els infants desenvolupen l’habilitat de coordinar la seva atenció amb la d’un interlocutor en relació a un objecte o un esdeveniment del seu entorn. A aquest fenomen, que és central en el desenvolupament dels infants, se l’anomena “atenció conjunta” i sol ocórrer sobretot en situacions lúdiques amb els cuidadors com ara, per exemple, mirant un conte, construint una torre, jugant a trobar un objecte amagat o fent veure que mengem o bevem.

Per a què els infants siguin capaços de mostrar patrons d’atenció conjunta, els investigadors proposen una sèrie de requisits. D’una banda, els infants han de ser capaços de seguir la mirada dels adults vers l’objecte al que s’estan referint i alhora saber indicar l’orientació cap als objectes ells mateixos; és a dir, han de saber modificar el focus de l’atenció dels adults vers un altre objecte o esdeveniment interessant per a ells.

D’altra banda , els infants han de saber respectar els torns de paraula a l’hora de comunicar-se amb els adults. I, a més, han de començar a entendre que les accions dels altres porten associades unes intencions que ells poden interpretar i inclús predir si la situació en què es troben és coneguda.

Per tant, podem afirmar que l’atenció conjunta s’inicia quan els infants són capaços d’integrar dues maneres d’actuar que abans vivien per separat: per una banda, la interacció social amb els altres; per l’altra, l’acció que dirigien cap a objectes o esdeveniments.

El descobriment dels objectes de l’entorn constitueix el primer pas per a desenvolupar l’atenció conjunta

Durant els primers mesos de vida, les interaccions comunicatives entre nadons i adults s’estableixen típicament cara a cara i sense la participació dels objectes de l’entorn. Arriba un moment, però, en què els objectes comencen a ocupar un lloc dins d’aquests intercanvis comunicatius. Les interaccions passen a ser “triàdiques” o “a tres bandes”, és a dir, tenint en compte el nadó, l’adult i l’objecte. Comencen a produir-se situacions d’atenció conjunta.

Per a què es puguin produir aquestes situacions d’atenció conjunta, cal que el nadó hagi adquirit abans un interès pels objectes de l’entorn. Això se sol donar al voltant del sisè o setè mes de vida, durant els quals els infants passen de fixar-se només en el seu cos a descobrir que l’entorn té altres elements importants per a ells.

A nivell motriu, durant el sisè i setè mes de vida, els infants comencen també a aguantar-se sols mentre estan asseguts, fet que els facilita manipular els objectes i també l’intercanvi de mirades entre aquests nous elements i els adults. A més, una mica més tard, cap als vuit mesos, ja són capaços de gatejar i, per tant, d’interaccionar amb el seu entorn des de diferents punts de vista.

Mentre es produeixen aquests canvis el paper dels adults també és molt important. Els cuidadors poden fer comentaris del tipus: “què és això que tens a les mans?” o “què fa soroll?”, de manera que parlen amb els infants i els dirigeixen l’atenció cap als objectes i a l’entorn, facilitant l’atenció conjunta.

L’atenció conjunta és bàsica per l’aprenentatge del llenguatge

Diversos investigadors han demostrat que l’atenció conjunta té un efecte facilitador en l’aprenentatge del llenguatge. Per exemple, sabem que la capacitat d’atenció conjunta als dotze mesos prediu el vocabulari posterior que adquirirà l’infant més endavant. Es considera, per tant, que aquesta habilitat constitueix la base del desenvolupament social, cognitiu i del llenguatge, alhora que és una condició necessària per establir relacions comunicatives.

Per a què hi hagi atenció conjunta, els dos interlocutors han d’estar pendents del centre d’atenció i participar-hi activament en la interacció. D’altra banda, els infants han d’adonar-se que els adults volen compartir un centre d’interès amb ells, és a dir, comprendre que els adults tenen la intenció de transmetre informació sobre un objecte o esdeveniment extern. Per tant, podem dir que, a partir d’aquesta atenció, els infants descobreixen que els altres són agents intencionals.

“”El desenvolupament de la percepció de la parla consisteix bàsicament, a aprendre a identificar paraules, més que no pas cadenes de fonemes”. 

Jusczyk, 2000

Identificació de paraules

Els adults parlem de forma fluïda, sense marcar clarament on comença i acaba cada paraula. Per tant, una de les tasques perceptives a què s’enfronten els infants en els inicis de l’adquisició del llenguatge és descobrir possibles paraules, és a dir, adonar-se’n que determinades seqüències de síl·labes sempre van seguides i formen unitats. Aquestes unitats, extretes de la parla que els infants senten al seu voltant, són les primeres formes de paraula que molt aviat podran ser associades a objectes, persones o situacions. Aquest procés, anomenat “segmentació de la parla”, s’inicia de forma gradual al voltant del sisè o setè mes. Poc a poc, en aquest segon semestre de vida, el infant anirà descobrint possibles paraules, des d’algunes molt habituals, com ara el propi nom, fins a d’altres que poden no ser tan freqüents o estar formades per una seqüència més llarga de síl·labes. Sabem que aquesta capacitat per “segmentar” la parla i extreure’n possibles paraules és bàsica per a la construcció del primer vocabulari.

Hi ha diferents factors que poden afavorir el descobriment i la identificació de possibles paraules per part dels infants. Un de molt important és la forma en què els adults es dirigeixen als infants. Per exemple, se sap que de forma espontània, els adults tendeixen a exagerar l’entonació, parlar més lentament i fer més repeticions de les paraules. Aquestes repeticions, on una mateixa paraula es pot sentir en frases breus, produïdes una darrera l’altra i amb petites variacions, afavoreixen la seva identificació (per exemple: Mira quina pilota! Veus la pilota? Ai, que se’ns escapa aquesta pilota…!). Les cançons infantils, amb lletres senzilles i repetitives, també ajuden a descobrir aquestes unitats que són les paraules, especialment aquelles situades al final de la frase. D’aquesta manera, i de forma natural, els adults contribuïm a que els infants identifiquin paraules de la llengua i comencin a construir el seu primer vocabulari receptiu i a comprendre el que diem.

Entendre les paraules, i ser capaços d’associar-les als seus referents, és un procés bàsic per a la construcció del vocabulari

Conjuntament a la segmentació de la parla, els infants han de desenvolupar una segona habilitat. Consisteix a establir una connexió entre aquestes paraules identificades i un referent de l’entorn, és a dir, un objecte, una persona o una situació. Aquesta habilitat associativa de vincular una paraula amb un referent ja s’observa a partir dels sis mesos, encara que inicialment de forma rudimentària i restringida a un nombre reduït d’elements. Estudis recents han mostrat, per exemple, que infants de 6-9 mesos ja comprenen alguns noms concrets d’aliments o parts del cos, així com els termes “papa” o “mama”, però no hi ha evidència que comprenguin paraules corresponents a adjectius o verbs, per a designar qualitats dels objectes o accions. Caldrà esperar encara uns mesos per a poder observar una comprensió més extensa de diferents tipus de paraules.

Tanmateix, mica en mica els infants van aprenent i conformant un primer lèxic receptiu, és a dir, un conjunt de paraules i conceptes que saben relacionar, encara que no siguin capaços de produir-los. Tant la segmentació de la parla com aquest mecanisme bàsic d’associació paraula-objecte constitueixen dos processos claus per a la construcció del vocabulari.

Werker & Yeung, 2005

Comprensió de paraules

Abans de començar a parlar, al voltant del dotzè mes de vida, els infants han assolit un nivell de comprensió d’un bon nombre de paraules i expressions. Aquest ventall de termes coneguts s’anomena “lèxic o vocabulari receptiu”.

És aproximadament a partir del sisè mes de vida que els infants comencen a desenvolupar aquest lèxic receptiu. La comprensió de paraules s’inicia lentament entre els 6 i els 9 mesos, centrada en un petit nombre de noms concrets. Una de les primeres paraules que primer solen reconèixer és el seu propi nom. També incorporen la comprensió de paraules molt properes i familiars, com ara “mama” o “papa”, el nom de la seva joguina preferida, objectes propis com el biberó, així com parts del cos i expressions utilitzades en rutines socials o de joc, com ara el “cu-cú”.

Alguns infants poden arribar, cap als 12 mesos, a tenir fins a 50 paraules diferents en el seu lèxic receptiu. Comprovar aquest coneixement és senzill, només cal veure si l’infant reacciona adequadament, respon o fa una determinada acció després d’una pregunta o demanda d’un adult, sense cap altre indicació que no sigui el llenguatge.

L’adquisició d’un vocabulari receptiu prepara per a la producció de paraules

El vocabulari receptiu primerenc s’assoleix sobretot a partir de les situacions d’atenció conjunta, on hi sol haver seguiment de mirada i gestos d’assenyalar. Els infants també incrementen el nombre de mots que entenen quan descobreixen noves paraules i les associen a referents coneguts.

Amb la comprensió de noves paraules, s’inicia el desenvolupament del lèxic i es prepara el moment en què els infants produeixen de seves primeres paraules (és a dir, el seu lèxic productiu). També, el fet de comprendre paraules fa que els adults se n’adonin i modifiquin la seva interacció lingüística amb els infants que ara és més rica des del punt de vista del llenguatge que es fa servir.

A mesura que els infants es van fent més grans, obviament el seu vocabulari receptiu s’incrementa, però és a partir dels 13-14 mesos quan es produeix una important acceleració en el seu creixement. Tanmateix, és important destacar que cada infant segueix el seu propi patró temporal de desenvolupament i els ritmes d’aprenentatge varien molt d’un infant a un altre. Generalment, els nens que mostren una alta comprensió lingüística (és a dir, un vocabulari receptiu més alt) també produeixen paraules més aviat, però no sempre és així.

“L’evidència suggereix que els primers protosons tenen un paper especial en el desenvolupament del llenguatge i l’evolució, ja que són els primers sons que no estan vinculats de manera fixa a determinades funcions i, per tant, representen una obertura cap a la flexibilitat que requereix el llenguatge”.

Oller, Buder, Ramsdell, Warlaumont, Chorna & Bakeman, 2013

 Primers sons

Durant les primeres setmanes de vida, els nadons expressen la seva sensació de gana o d’incomoditat mitjançant gemecs i plors. Al voltant del segon mes de vida comencen a produir les seves primeres rialles, lligades a l’expressió d’emocions positives. Els sons emesos fins aproximadament els dos mesos de vida, en el periode anomenat de fonació, tenen molt poca semblança amb la parla dels adults. Es tracta fonamentalment de sons vegetatius que acompanyen la respiració o la deglució. Són involuntaris, com ara la tos, els esternuts o els rots i no estan relacionats amb el desenvolupament del llenguatge.

Entre el segon i tercer mes comencen a apareixer de manera gradual un nou tipus de sons, sovint anomenats proto-sons, que seran especialment rellevants perquè ja estan més relacionats amb l’adquisició de la parla. Es tracta d’unes primeres vocalitzacions que els infants no controlen amb precisió encara. Són sons gairebé vocàlics, molt propers a vocals com ara la [a], o també la [o] o la [u], produïdes a la zona posterior de la boca mentre la llengua s’aproxima al paladar tou, de manera que el resultat són emissions que sonen com “gggaaaa” o “ggguuuu”. Aquesta producció de sons s’ha anomenat “gagueig”. Una mica més endavant, cap al quart o cinquè mes, els infants semblen explorar les seves possibilitats de fonació i sovint emeten sons vocàlics llargs, jugant amb canvis d’intensitat i entonació. Poden produir xiscles, crits aguts o greus i vibracions amb els llavis o la llengua. És el periode d’expansió de les emissions vocals.

Cap al final d’aquest primer periode, entre el cinquè i el sisè mes, ja estan molt a prop de poder produir allò que els adults identifiquem com una síl·laba, però encara no controlen bé ni la durada ni la precisió de l’articulació i per això no podem parlar de balboteig propiament dit. Aquestes produccions gairebé sil·làbiques les practiquen mentre exploren els moviments dels llavis i la llengua però també apareixen durant els intercanvis cara a cara amb els adults.

Els nadons lliguen llenguatge i emoció des del naixement

Els gestos facials dels nadons ens indiquen que aprenen amb molta facilitat a imitar les expressions emocionals de les cares dels adults. A més, fan servir sons primerencs per a expressar aquestes emocions. Les negatives, com ara la por o la incomoditat, s’associen amb els plors. Les positives, relacionades amb el plaer, s’associen amb les rialles. A aquesta edat els nadons també són capaços d‘imitar alguns moviments facials, com treure la llengua o obrir la boca.

Amb l’aparició dels proto-sons, els infants comencen el camí que els durà fins a la producció de les síl·labes característiques del balboteig canònic, ja en el segon semestre de vida. Aquests sons primerencs representen els pilars sobre els quals es podranconstruir estructures més complexes que permetran els infants expressar diferents estats emocionals. Així apareix la intencionalitat primerenca, una característica essencial de la comunicació que constitueix un primer pas per al desenvolupament posterior del llenguatge.

D’altra banda, s’ha descobert que les melodies dels primers plors dels nounats ja poden mostrar característiques entonatives pròpies de la llengua del seu entorn. Per exemple, s’ha estudiat el plor de nadons francesos i alemanys i s’ha vist que difereix en aspectes prosòdics o d’entonació que són propis de cadascuna d’aquestes dues llengües.

El pas dels primers sons cap a la producció de síl·labes afavoreix la interacció entre l’infant i l’adult

Els infants poden produir i practicar les vocalitzacions i proto-sons tot sols, però els perfeccionen sobretot quan estableixen jocs d’interacció amb els adults. Típicament, els infants emeten vocalitzacions i els adults responen espontàniament amb més freqüència als sons que són més similars a la parla, perquè els identifiquen com a signes d’interacció social.

D’aquesta manera, comença un intercanvi bidireccional cada cop més complex entre adults i infants que serveix com a motivació per a què aquests reforcin les seves habilitats comunicatives. A mesura que les vocalitzacions es van fent més variades i freqüents, els sons primerencs característics dels primers mesos de vida, també van disminuint.

A més de la interacció amb l’adult, hi ha altres factors que influeixen en el ritme amb el qual es produeix aquest procés d’aprenentatge. Alguns d’aquests factors són el propi creixement dels infants, les funcions de deglució i respiració dels òrgans articulatoris, el desenvolupament de la percepció de la parla i les mateixes característiques dels sons de la llengua o llengües que l’infant està aprenent.

“La forma en què els cuidadors parlen quan responen al balboteig del infant té conseqüències immediates en l’aprenentatge vocal”.

Goldstein & Schwade, 2008

Balboteig

Els nadons comencen a balbotejar a partir dels sis o set mesos, quan són capaços de produir una vocal i combinar-la amb una consonant, generant síl·labes, tal com fem els adults. Aquesta és una fita important en el desenvolupament de la parla, deixant enrere les produccions anteriors on predominaven les vocals llargues de diferents qualitats i la imprecisió de les primeres emissions quasi sil·làbiques del cinquè o sisè mes de vida. Ara el infant ja controla millor la fonació i l’articulació i pot produir síl·labes combinant una vocal amb una consonant nasal ([m, n]) o oclusiva ([p, t, k, b, d, g]). Poden produir síl·labes aïllades, amb una durada ben ajustada, però sovint les dupliquen per a formar elements com ara [mama], [dada] o [baba] i, fins i tot, cadenes sil·làbiques més llargues, tipus [babababa].

És per aquest motiu que solem identificar aquests primers balbotejos amb les paraules /papa/ o /mama/, però no hem d’oblidar que en aquest moment aquestes produccions encara no tenen el significat que tindran uns mesos més tard. De mica en mica, el repertori de sons i les combinacions consonant+vocal es va ampliant, però encara no s’utilitzen tots els sons de la llengua adulta. i, molt més tard, es fan servir consonants com l’enya (de paraules com ara aranya).

Les primeres síl·labes són molt semblants arreu del món

Aquest tipus de balboteig sil·làbic inicial que combina una consonant i una vocal s’anomena “balboteig canònic” i és característic del període entre els 7 i els 10 mesos. Durant aquesta primera etapa, no sol tenir cap intencionalitat comunicativa ni serveix als infants per a referir-se a fets o objectes de l’entorn, ja que encara s’està desenvolupant la capacitat d’expressar intencions. Al mateix temps, i de forma combinada amb els moviments rítmics del balboteig, els infants comencen a moure els braços de manera repetitiva. És a dir, podem dir que els infants comencen a fer dos tipus de producció rítmica coordinada i simultània: amb els braços i amb els òrgans articulatoris de la parla. Per tant, ambdós fenòmens estan connectats.

S’ha descobert que els primers balbotejos són semblants en moltes llengües del món i que només després d’uns mesos de practicar i sentir parlar al seu voltant, més o menys quan els infants tenen deu mesos d’edat, es pot observar clarament una influència dels sons de la llengua materna.

Percebre la parla dels adults és fonamental pel desenvolupament del balboteig

Encara que els primers balbotejos no reflecteixen les característiques de la llengua de l’entorn, els nadons comencen a balbotejar en l’etapa en la qual comencen a distingir els sons i les paraules de la seva llengua materna.

Aquest fet ens indica que l’aparició del balboteig està molt relacionada amb la percepció. Diversos estudis científics ens indiquen que quan els infants produeixen una síl·laba canònica, per exemple [da], també prefereixen sentir paraules que contenen aquesta mateixa síl·laba, com ara [data].

En tot cas, com a requisit previ per a començar a balbotejar, els nadons necessiten, des de les primeres setmanes de vida, sentir com els adults parlen en el seu entorn i alhora també sentir com els parlen directament. Només d’aquesta manera poden aprendre a associar els sons que senten amb els moviments articulatoris de l’aparell fonador.

D’altra banda, els infants que comencen a produir balbotejos sil·làbics més tard també comencen a parlar més tard. Això ens indica que una etapa activa de balboteig és imprescindible com a pas previ per aprendre a parlar.

“La pràctica del balboteig proporciona a l’infant els recursos essencials per a la identificació i la formació de les primeres paraules”.

Vihman, DePaolis & Keren-Portnoy, 2009

 Balboteig comunicatiu

El balboteig comunicatiu es produeix quan els infants s’expressen amb intencionalitat, és a dir, quan intenten transmetre informació sobre alguna cosa o acció concretes. La seva forma sonora és netament sil·làbica. Pot ser semblant a la del balboteig inicial, en el sentit de combinar una consonant i una vocal ([ba], [ga], o també pot ser més variat i combinar diverses consonants en seqüències com [bagaga] o [cota] o [tapitapi].

En tot cas, els balbotejos més variats conviuen amb els més simples (aquells que només fan servir una única consonant).

Ens podem preguntar com podem esbrinar si un nadó s’està comunicant intencionalment o si simplement està produint vocalitzacions “no comunicatives o exploratòries”. Per determinar aquest punt, el context és important: el balboteig comunicatiu típicament es produeix en un context en què hi ha atenció conjunta. En aquestes situacions, els nens també dirigeixen la mirada cap a l’adult i l’objecte i poden fer servir gestos d’assenyalar.

D’altra banda, els balbotejos comunicatius més variats ja comencen a reflectir les característiques fonològiques i prosòdiques específiques de la llengua materna que els nadons estan adquirint.

Els infants fan servir gestos i relacionen balbotejos i objectes quan comencen a comunicar-se amb intencionalitat

Entre els nou i els deu mesos de vida, els infants ja comencen a balbotejar intencionadament. Això es produeix, quan aprenen que les accions que duen a terme els adults mostren alguna intencionalitat comunicativa (demanar alguna cosa, explicar alguna cosa). Aquest balboteig comunicatiu sorgeix de forma natural si en els mesos anteriors hi ha hagut balboteig canònic.

Entre els nou i els deu mesos també apareixen d’altres capacitats fonamentals pel desenvolupament lingüístic i cognitiu. Una d’elles és la comunicació amb gestos, que s’observa generalment a partir dels deu o onze mesos de vida, quan els infants comencen a assenyalar diferents referents (objectes o esdeveniments) en el seu entorn.

L’altra capacitat que sorgeix durant aquests mesos és la de relacionar les produccions orals (primeres formes de paraula o simples vocalitzacions) amb objectes o esdeveniments. Els infants comencen a entendre que una vocalització o un gest es refereixen a alguna cosa que hi ha en el context comunicatiu.

El balboteig comunicatiu ja reflecteix característiques de la llengua materna

Els balbotejos comunicatius, generalment seqüències de síl·labes no reduplicades combinant diferents vocals i consonants, ja inclouen síl·labes accentuades i patrons d’entonació pertanyents a la llengua materna. Per exemple, s’ha vist que als onze mesos ja es pot distingir si les vocalitzacions dels infants reflecteixen una petició o bé comenten sobre alguna cosa.

Pel que fa a l’accentuació, s’ha vist que els infants de dotze mesos poden produir la diferència entre síl·laba tònica (accentuada) i síl·laba àtona (no accentuada). És a dir, que produeixen síl·labes amb més freqüència fonamental, més intensitat i més durada en les síl·labes tòniques que en les àtones, que és justament el que fem els adults.

A partir del balboteig comunicatiu sorgeixen les primeres paraules

El balboteig comunicatiu, ric en combinacions de sons, és el pas previ a la producció de les primeres paraules. De fet, si s’escolten detingudament les cadenes de balboteig que els infants produeixen quan s’acosten a l’edat de dotze mesos, és habitual començar a identificar la forma d’alguna paraula.

Aquestes primeres paraules es diferencien dels balbotejos en el fet que s’assemblen fonèticament i prosòdicament a les paraules de la llengua adulta i, per tant, els adults de l’entorn les reconeixen com a tals. A més, aquestes paraules es fan servir repetidament en un mateix context. En canvi, durant l’etapa del balboteig comunicatiu els infants no han après que poden fer servir una mateixa etiqueta per a referir-se a una mateixa acció o objecte, encara que sàpiguen que els sons i els gestos els serveixen per a comunicar-se intencionalment.

“El coneixement de la llengua que els infants adquireixen té una continuïtat amb el coneixement que aniran construint al llarg de tota la vida mentre vagin utilitzant aquesta llengua”.

Swingley, 2009

Primeres paraules

A partir dels 10 mesos de vida els infants comencen a produir sons que els adults poden reconèixer com a paraules de la llengua de l’entorn. Les primeres paraules tenen certes característiques fonètiques de les paraules adultes, i això ens permet reconèixer-les. Tanmateix, no solen ser mai del tot correctes. Normalment hi falten síl·labes, com ara quan un infant pronuncia [‘tata] quan vol dir “sabata”. O també se substitueixen sons, com per exemple quan un infant pronuncia [‘pata] quan vol dir “pasta”. Primer l’infant aprèn a imitar parts de les paraules que diu l’adult, fins que mica en mica comença a fer-les pròpies i a utilitzar-les de manera espontània.

Les primeres paraules solen aparèixer combinades amb el balboteig però es diferencien d’aquest perquè les combinacions de sons ja agafen la forma de les paraules de l’entorn, que es refereix a objectes o esdeveniments concrets.

Aquests primers mots solen ser paraules quotidianes o familiars, referides a persones, joguines o aliments. Per tant, estan vinculades a l’entorn més proper dels infants i tenen una funció referencial, és a dir, els serveixen per a informar, expressar o demanar coses. També poden tenir una funció d’interacció social, com quan diuen “hola” o “adéu”.

Abans de la producció de la parla, els infants necessiten assolir altres habilitats prèvies

Cada nen té el seu propi patró de desenvolupament a l’hora de començar a dir paraules. Poden iniciar-se des de molt aviat, al desè mes, o bé més tard, de forma que el període inicial de producció d’aquests mots primerencs sol estar entre els 10 i els 18 mesos de vida. A partir d’aquest moment inicial, els nens aniran ampliant el seu vocabulari, fins a tenir una fita d’uns 50 termes. És important remarcar que, els infants poden entendre, reconèixer i identificar moltes més paraules de les que poden produir. És a dir, el seu vocabulari receptiu sempre serà més gran que el seu vocabulari productiu.

Abans de la construcció del lèxic, els infants han adquirit la següent sèrie d’habilitats prèvies importants: entenen les intencions, s’expressen mitjançant el balboteig, assenyalen amb el dit, segueixen les mirades dels adults i són capaços de compartir un interès visual amb els adults.

A més, l’habilitat de produir paraules es desenvolupa força més tard que d’altres habilitats com la segmentació de la parla i l’associació d’una etiqueta a un referent.